TERÀPIA INFANTIL
Enuresi i encopresi
Els trastorns per eliminació, que comprenen l'enuresi i l'encopresi, afecten la capacitat dels menors per controlar la micció i la defecació. Aquests trastorns afecten tant la salut física del nen com el seu benestar emocional i fins i tot social.
QUÈ ÉS L'ENURESIS?
Els nens més grans de 5 anys que pateixen enuresi presenten episodis de micció sense control, orinant en llocs com el llit i roba, ja sigui de forma voluntària o intencionada. A aquestes edats s'espera que els nens ja tinguin un control dels esfínters.
El trastorn pot produir-se pel dia oa la nit, sent aquesta última la més comuna. A més, es classifica en:
- Enuresi primària: quan el menor mai ha estat capaç de tenir un període perllongat de continència.
- Enuresi secundària: si després de, almenys, mig any de control de la micció el menor torna a presentar incontinència.
SÍMPTOMES I CONSEQÜÈNCIES DE L'ENURESIS
A banda de miccions involuntàries en situacions i moments inadequats, sentir pena, culpa i fins i tot vergonya són part dels símptomes d'aquesta malaltia. Les conseqüències per a la salut poden variar des de infeccions recurrents del tracte urinari fins a baixa autoestima i dificultat en les interaccions socials a causa de la por de ser objecte de burles o del rebuig per part dels seus companys.
No és estrany que els nens que pateixen d'enuresi, per exemple, s'abstinguin d'anar a festes o campaments escolars, cosa que obstaculitza les seves habilitats socials.
La prevalença de lʻenuresi tendeix a disminuir amb lʻedat. Segons estimacions de l'Associació Espanyola de Pediatria, als cinc anys la seva incidència varia entre el 6 i el 32%. La primària és dues vegades més comuna que la secundària, amb un increment en la prevalença de la secundària entre els cinc i els set anys.
A Espanya s'estima que existeixen més de 500.000 nens amb enuresi nocturna i té una prevalença de 1,5 a 2 vegades més gran en els homes que en les dones.
CAUSES DE L'ENURESIS
Estudis recents han explorat causes genètiques i neurològiques associades a l'enuresi. Els estudis suggereixen una predisposició hereditària i s'han identificat alteracions en la producció de l'hormona antidiürètica i en la capacitat funcional de la bufeta com a possibles causes subjacents.